Cultura

Al peu de la serra de Pratformiu i a ma esquerra del riu Cardener, just damunt l’església de St. Sadurní de la Pedra s’alcen les bases dels murs de l’antic castell de la Pedra.
Les primeres notícies de la seva existència datarien de mitjans segle X: En un document de l’any 962 consta que el Bisbe d’Urgell, Guisard, consagra l’església de St. Serni “in locum castro petra fulgenti”. També ens en parla un document del 1084 en que Ermengol IV cedeix al monestir de Sant Llorenç de Morunys l’església de Santa Creu dels Ollers, situada al terme del Castell de La Pedra.
Al 1375, el rei Pere el Cerimoniós, en elevar el vescomtat de Cardona a la categoría de comtat, declara que “també són pertinences del nou comtat els Castells de Sisquer, Castelltort i la Pedra”. Pocs anys més tard, probablement al 1381, el fogatge indica que el Castell de la Pedra reuneix 21 focs (el mateix document faria referència als focs de “Parroquia de Corna”, suposadament la Coma, que serien 24).
L’any 1445, les universitats o comuns dels Castells de la Pedra, Sisquer i Castelltort, de la Vall de Lord Superior contribuïren a les noces de l’hereu de la Casa de Cardona, aportant-hi vuitanta florins que varen ser lliurats per Antoni Piquer, de la vila de Sant Llorenç de Morunys. Aquest, anà a Cardona amb un total de 321 florins i 2 sous, quantitat que els vassalls de la Vall de Lord oferien complint així un dels seus deures feudals.

Actualment, les ruïnes del Castell de la Pedra, damunt el turó, dominen les cases del petit llogarró. De l’antic castell únicament en queden uns murs de pedra arrengalarada i sense cairar. Segons una reconstucció de la seva planta, es tractaria d’un edifici amb una longitud total de poc més de 18 m. i una ampplada de poc menys de 7m. Alguns estudi creu que hauria pogut estar format per dos cossos, el més septentrional dels quals no en queda gairebé res. El gruix de les parets sembla que era de 80 cm. Als costats de migjorn i ponent encara hi podem veure alguns interessants panys de mur amb blocs de pedra escantonats i sense polir que fan uns 20x25cm.

Coneguda també per “de Goguls” o “Sant Llop”, l’església de Sant Cristòfol dels Pasqüets es troba situada a la falda del Port del Comte per la part de llevant, en un punt des d’on hom gaudeix d’àmplies vistes amb panoràmiques de Sant Llorenç de Morunys a migdia o la Coma i la Pedra a llevant entre altres.
No hi ha constància de cap document que fagi referència a aquesta església coberta per dependències de la casa que l’amaguen totalment (excepte el frontís, que n’és l’única part visible). Format per una sola nau sense absis diferenciat, es tracta d’un edifici petit (4,80 x 2,70 a l’interior) amb una coberta de perfil triangular feta amb maons. L’única finestra que es pot assegurar té l’ermita està situada al mur de migjorn, és de doble esqueixada i amb un arc de mig punt buidat en la part inferior d’un bloc i es troba situada damunt un altre bloc de pedra amb una creu grega incisa. La porta, situada al mur frontal de ponent presenta un arc de mig punt fet amb llargues dovelles extradossades i envoltades de lloses planes i estretes. Damunt, hi podem observar una altra creu grega molt semblant a la que hem anomenat anteriorment. Per accedir a l’església cal baixar tres graons.
Respecte a la seva datació, les opinions són diverses. Mentre X. Sitjes i X. Barral insinuen una datació del s. XI per a la seva construcció, basant-se en el detall de la porta, ------------------------ (autor de la referència a l’ermita de “la Catalunya Romànica) considera que la seva extrema rusticitat no es pot entendre com un signe d’antiguitat i que la porta, malgrat el rústic extradossament presenta unes dovelles de grans dimensions, extranyes a l’arquietctura del segle XI per la qual cosa proposa no excloure una datació posterior per la seva construcció.

Situat entre el riu Cardener i el torrent de la Barata, a 1642 m. hi trobem l’anomenat turó de Sant Lleïr, prop de Casavella i just al costat de Casa Clots, és aquí on hi trobem l’ermita de Sant Lleïr, que té un seguit d’elements que ens criden l’atenció com són el Porxo amb tres arcs apuntats, el cementiri, el campanar d’espadanya de dos ulls i, sobretot els elements escultòrics que apareixen a banda i banda de la porta.
L’església de Sant Lleïr estava situada dins l’antic terme del Castell de la Pedra, dins el terme parroquial de Sant Sadurní de la Pedra i depenia del monestir de Sant Llorenç de Morunys. És probablement per aquesta dependència, que al 1040 tenim les primeres notícies de Sant Lleïr a l’acta de Consagració del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, on apareixen com a propietats del dit monestir diverses esglésies de la Vall de Lord, entre elles la de “Sancti Licerii” (Sant Lleïr). Cal tenir present que al 1019, el monestir de Sant Llorenç de Morunys s’havia constituït com a Priorat depenent de Tavèrnoles.

Sant Lleïr és un conjunt format per l’església, un porxo amb tres arcs apuntats paral•lel a la llargada de la nau i el cementiri. L’església era d’una sola nau, coberta amb volta de canó i sense absis diferenciat. La nau va ser ampliada potser al s.XIII, amb dues capelles laterals, una a cada banda. Altres transformacions anteriors, serien un canvi en la situació de la porta (fet que va propiciar un regruiximent del mur del costat de tramuntana per a col•locar-hi una porta) i el sobreeixecament de la nau. Aquestes modificacions haurien tingut lloc en època romànica i otorguen la possibilitat d’afirmar el seu orígen pre-romànic.
La llum entrava per una finestra situada al mur de llevant que es cobria per un arc de mig punt amb ampit d’una sola pedra rectangular (actualment és tapiada). Damunt d’aquesta, hi ha una altra finestra amb ampit i llinda monolítica, al mur que tanca la capella n’hi una altra pel cantó meridional, formada per dos carreus rectangulars i encara observem una altra finestra al mur que tanca el porxo pel cantó de ponent, d’arc monolític i de mig punt.
L’estructura original d’aquesta església (una sola nau rectangular sense absis diferenciat) representa el tipus més senzill d’edifici religiós i que ha tingut una difusió cronològica molt àmplia. És per això que es fa difícil datar la part més antiga de Sant Lleïr, que X. Sitjes situa plenament dins època prerromànica mentre que X. Barral no exclou que pogués ser d’època romànica: l’estructura del seu aparell permetria situar-ne la construcció al s.XI com una persistència d’un tipus senzill sense influències dels nous corrents arquitectònics.

La decoració escultòrica
La porta d’entrada, situada al mur nord està formada per grans dovelles que completen un arc de mig punt que arranca d’una imposta. A banda i banda d’aquesta porta hi podem observar el que segurament és l’element més característic del monument: la decoració escultòrica. Primerament, sota les impostes observem una decoració figurada mentre que, a l’intradós n’hi podem observar de tipus geomètrico-floral i heràldic.
El grup figurat de la dreta està format per tres personatges situats dempeus i frontalment damunt una posella. El del mig, amb caputxa, túnica i mantell fa el gest de beneïr amb la ma dreta mentre es situa el braç esquerre sota el pit. Els dos personatges que el flanquegen, vesteixen una túnica lleugerament més curta. El que observem a mà dreta del personatge principal porta el calderet d’aigua beneïda mentre que l’altre duu el salpasser. Aquest conjunt ha estat interpretat com a un prelat celebrant una consagració.
En el grup figurat de ma esquerra es combina la figuració animal amb la humana. El personatge de la dreta, situat dempeus i frontalment sosté una espasa amb la qual s’enfronta a una serp mentre que el de l’esquerra agafa un objecte punxegut, segurament una clau. Al centre de la composició hi observem un anyell amb la creu, situat gairebé damunt el rèptil. Estem davant una escena presidida per l’anyell: un signe cristològic que al•ludeix al sacrifici amb un caràcter victoriós, presentant-se com a imatge de crist sofrent i triomfant a la vegada i com una exaltació de l’eucaristia. Per altra banda, el carácter triomfal del’anyell vindria a simbolitzar una victòria de les forces del bé sobre les del mal (per la pugna que l’individu manté amb la serp).
A l’intradós de l’arc hi trobem esculpits dos cercles: el de damunt amb un motiu floral compost de sis pètals i el de sota amb un card que representa el senyal heràldic dels Cardona. L’orígen del primer motiu (la flor de sis pètals) és molt llunyà i el seu ús durant l’edat mitjana va ser molt ampli, sobretot en peces de caràcter funerari. En molts d’aquests casos, el simbolsime al•ludeix a l’ànima. Per altra banda, el fet de trobar el símbol dels Cardona en un conjunt de la Vall de Lord no ens ha d’extranyar ja que l’esmentada familia va estar molt vinculada a la comarca, especialment a partir de l’any 1217 (any del matrimoni entre Agnès de Torroja, hereva dels senyors de Solsona amb Ramon Folch IV de Cardona). La seva representació deu repsondre al desig de manifestar la contribució d’algun membre de la familia a la realització del conjunt o a l’ampliació de l’església durant el segle XIII.
El conjunt de la decoració escultòrica fa palès que l’artífex, d’escassos recursos tècnics es limitava a l’imprescindible tot i que ordenava les formes d’una manera clara i probablement va ser guiat per algun coneixedor d’altres tècninques iconogràfiques. Es situaria dins un corrent popular que sovint planteja problemes de cronologia i dels quals la Vall de Lord inclou altres conjunts com la porta del Santuari de Santa Maria de Puig-Aguilar (Guixers). El conjunt escultòric pot ser datat del segle XIII, probablement de la segona meitat.

Situada a la falda del Port del Comte i a poca distància de les aigues del riu Cardener hi trobem l’ermita de Santa Magdalena de les Tragines, en un indret amb vistes privilegiades a la serra del Verd i a Sant Llorenç de Morunys.
Com passa també amb Sant Cristòfol dels Pasqüets (que es troba a poca distància de Santa Magdalena), no es té cap document d’aquesta església tot i que Manuel Riu apunta la possibilitat que abans fos advocada a Sant Esteve. Si aquesta hipótesis, prou versemblant, fós verídica, la primera notícia que en tenim és un document del 1084 en el qual consta que Ermengol IV i la seva muller Adelaida cedeixen a Sant Llorenç de Morunys l’església de Santa Creu d’Ollers “que limita a tramuntana amb Sant Esteve”.
Es fa difícil saber si estem davant una església primitiva d’absis semisircular i una nau posteriorment allargada o d’un absis quadrat al qual fou afegit posteriorment un altre de semiciruclar. La primera possibilitat és la que té més força (i, a més, podria coincidir l’allargament de la nau amb el canvi de nom). La modificació que va patir l’absis hauria motivat un canvi en la seva coberta que hauria passat de la cònica a l’actual: a un sol vessant, mentre que la de la nau és a dos vessants, resolta en dos trams de diferent altura ja que la part afegida és més elevada. A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó. Exceptuant la porta (és posterior), es situen totes les modificacions a l’època romànica. Pel que fa a obertures, Santa Magdalena té una finestra de dues esqueixades i arc de mig punt adovellat a l’absis, una altra situada a migdia a una esqueixada i també arc de migu punt adovellat i una tercera, senzilla, a la part sobrealçada. També damunt la porta d’entrada, situada al mur frontal de l’església observem un petit òcul. El frontís és coronat amb un campanar d’espadanya amb dues finestres d’arc de mig punt adovellat.

Entre els rius Ribereta i Mosoll, mig dissimulada enmig de l’abundant vegetació hi ha l’església de Sant Andreu del Pujol del Racó (nom que li dona l’imponent mas que hi ha prop de l’ermita, remuntant la vall de la Ribereta del Pujol). L’església també és identificada amb els noms de Sant Andreu de Mosoll o de la Coma.
D’aquesta ermita, avui enrunada, ens en parla un document del 1332 en que, Bernat de Sant Andreu, prior de Sant Llorenç absol els hereus del mas de Sant Andreu de Mosoll del lliurament al monestir de la quarta part dels fruits a canvi d’un cens anual en espècies o en diners. A canvi, els citats hereus havien de vetllar pel culte a Sant Andreu: els diumenges i les festes generals i un dia a la setmana i a més, havien de mantenir l’església il•luminada.
Un document poc més tardà, del març del 1343, on hi apareixen l’abat de Tavèrnoles Guillem i el prior de Sant Llorenç Bernat, fa referència a l’afer d’uns rèdits i drets de Sant Andreu.
Sant Andreu és una església d’una sola nau amb un absis quadrat orientat a llevant cobert amb volta de canó i una mica més estret que la nau. Al centre d’aquest absis, hi podem observar un nínxol que servia per a posar-hi la imatge Resta dempeus l’arc pre-absidal de mig punt , format per una pilastra amb imposta de pedres tosques i el frontís, coronat per un campanar d’espadanya amb dues finestres cobertes amb un arc de mig punt. Pel que fa a obertures, l’església rebia la llum per una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític situada al mur meridional de l’absis i per una altra de doble esqueixada i arc de mig punt adovellat que observem al frontís. La porta d’entrada, situada al mur encarat a migdia és d’arc de mig punt adovellat amb pedres tosques. A les parets de la nau hi ha uns contraforts inclinats.
L’estat de ruïna de l’edifici fa difícil establir-ne la cronología, però pel seu tipus i el seu aparell qui l’ha estudiat el situa entre als segles XI-XII.

L’església parroquial de La Coma, advocada a Sant Quirze i Santa Julita es troba situada a la mateixa plaça Major del poble.

Es trobava dins el terme del Castell de La Peda. Inicialment devia ser una sufragània de Sant Sadurní de la Pedra i posteriorment adquirí funcions parroquials. Depenia, com la majoria d’esglésies de la Vall de Lord, del monestir de Sant Llorenç de Morunys i del de Sant Serni de Tavèrnoles.
El primer document que hi fa referència és l’acta de consagració de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles, de l’any 1040 quan el bisbe d’Urgell confirmà totes les possessions que tenia el monestir. Entre les esglésies de la Vall de Lord, hi figurava la de Sant Quirze. Aquesta vinculació a St. Serni de Tavèrnoles es produï amb tota probabilitat l’any 1019, quan una reestructuració al Monestir de Sant Llorenç el convertí en Priorat depenent de Tavèrnoles. Sembla ser que després d’això, l’església de Sant Quirze no tornà a dependre del priorat de Sant Llorenç ja que en una relació de béns d’aquest, de l’any 1050 no hi figura l’església de la Coma mentre que sí n’hi figuren altres de la vall. No va ser fins l’any 1343 que l’abat Guillem de Sant Serni de Tavèrnoles traspassà al prior Bernat de Sant Llorenç de Morunys els censos que rebia en diversos llocs i esglésies, entre elles la parroquia de Sant Quirze.
Les funcions com a parròquia ja es constaten l’any 1313 quan l’alhesores Bisbe d’urgell, Ramon Trebailla hi féu una visita i quan apareixen a les llistes de parròquies que tributaven la dècima papal. Aquestes funcions parroquials han perdurat fins als nostres dies.

Testimonis de l’antiga església són els ferros forjats de la porta, que actualment podem observar a l’entrada del monument. Fet d’acord amb les tècniques usuals a l’època es tracta d’un treball senzill: observem unes tires als extrems de les quals deriven en dues volutes. Cada joc és format per una faixa ampla, disposada horitzonatalment i els extrems de les quals es bifurquen donant lloc a dos rínxols que es cargolen vers senits oposats. Al centre d’aquestes faixes s’hi adossen, per sobre i per sota, unes petites cintes amb els extrems acabats en cargol. El conjunt es conserva molt sencer (fet que porta a pensar que fou refet en època posterior). Probablement el seu autor fou un artesà humil que elaborà un element que reforçava l’estructura de fusta a la vegada que dotava la porta d’un motiu ornamental que li dóna major atractiu.

Aquesta interessant construcció la trobem situada al cim d’una lleugera elevació propera a l’església de Sant Andreu del Pujol del Racó (avui en runes) i del mas que porta el mateix nom, damunt la vall del riu Mosoll.

Els murs de la part baixa de l’edifici ténen un gruix de 95 cm. mentre que a la part alta medeixen 83 cm. Les parets són formades per carreeus més o menys escairats i polits en els angles que medeixen 15 cm. d’alt per uns 25 cm. tot i que a la zona més baixen són d’uns 30 x 100 cm.
L’espai interior de l’edifici està dividit en una planta baixa, tres pisos i unes golfes. La porta, situada a la façana de migjorn és acabada amb un arc de mig punt format per vuit dovelles. Altres obertures de l’edifici serien la petita finestra situada a la façana de llevant i les diverses espitlleres que té la construcció, especialment al tercer pis on en podem observar quatre a la façana de tramuntana. Qui ha estudiat aquest edifici el situa cronològicament al segle XII o a tot estirar el segle XIII i consideren difícil definir la funció exacta que tenia: mentre les cases de pagès més antigues de les contrades tenien només una planta (com és el cas del Mas de la Creu de pedra, al municipi de Guixers), alguns masos de l’edat mitjana plena eren com aquest. Ara bé, la complexitat d’aquest mas (tot i que no hi hagi cap document escrit i això impossibiliti assegurar-ho) porta a creure

que es tracta més aviat d’una rara excepció. Per altra banda, tot i tenir la porta a peu pla, els elements defensius hi són evidents. Qui féu construïr-lo, havia de ser un pagès força ric o fins i tot un petit noble (a tall d’exemple l’utilització de tanta pedra picada devia comportar unes despeses fóra de l’abast d’un simple treballador rural). Coneguda actualment com a “Torre de la Vila”, el mateix nom ens transmet l’excepcionalitat de l’edfici, com de manera semblant passa amb “La Torre de la Corriu” (al municipi de Guixers).